Metanarrative(s)?

Reflexions sobre l´endegament artístic de narratives i sintaxis audiovisuals i multimèdia. Reflexiones sobre el papel del arte en el desarrollo de narrativas y sintaxis audiovisuales y multimedia. Reflections on the artistic direction of audiovisual and multimedia narratives and syntax.

9.1.05

CONVERSA METANARRATIVE(S)?

Les V Jornades Art i Multimèdia/ Metanarrative(s)? estan al caure. Per aquesta raó, i aprofitant el mitjà de difusió que ens dóna el weblog –que fins ara ha presentat i plantejat certs temes afins a les jornades- publiquem aquesta “conversa virtual” mantinguda entre els dos coordinadors de les jornades i gestors del weblog.

Antoni Mercader és historiador de l’art, assessor de la Mediateca de Caixaforum i comissari d’exposicions com
Artenlínia.net i Experimentació i creativitat, l’objecte d’aprenentatge Ull & Orella i el monogràfic Nam June Paik. Global Friends, entre d’altres. Ha coordinat les cinc edicions de les Jornades sobre Art i Multimèdia.

Raquel Herrera és autora del llibre Tempus fugit, el relat interactiu (Fundació Espais d’art Contemporani, Girona, 2004) i investigadora independent d’art i narrativa digital.


A.M

Un grup important de gent anem a endegar unes jornades de recerca i de posada en comú a l’entorn d’un fenomen que hem acotat com de les metanarrative(s). A pocs dies vista de la trobada a Barcelona voldria detenir-me un moment en les idees que hi han darrera de la gènesi del procés que ens ha portat al punt que ara som.


R.H

On podem situar els orígens d’aquestes V Jornades dedicades a les metanarratives? Com va sorgir la idea?


A.M

La decisió de convocar va produir-se d’immediat, el 2002, tant punt es van acabar les
IV jornades plantejades al voltant del tòpic Cultura Audiovisual i Multimèdia. Crec que va sorgir del que es va fer, dir, veure i escoltar en el decurs dels dos dies de novembre.
Per això, la voluntat amb la qual vam iniciar les tasques és netament la de referenciar-ho en la cultura audiovisual i multimèdia.

El marc contextual sobre el qual es proposa el treball de cartografia que volem emprendre es troba principalment en l’àmbit de l’expressió i la comunicació artística. Això vol dir que l’ànim que hi ha al darrera de tot això és la proposta d’acotament i d’estudi i anàlisi de quelcom que es troba en la cruïlla de moltes altres activitats artístiques i culturals, com la narratologia, la ludologia, la cinematografia entesa con una disciplina estricta i a voltes excloent, i altres. Aspecte aquest que ens ha de aportar el cert grau de complexitat desitjat en la confluència de metodologies i d’intencions professionals donat l’ampla de banda de les aproximacions que esperem.

Es parteix de l’argumentació de què si hi ha una narrativa, pot haver antinarrativa, no narrativa, metanarrativa... que n’hi ha i n’hi ha hagut sempre d’antinarrativa, etc. i que totes elles són tan antigues com la narrativa. Per tant advoco per l’assumpció d’unes pràctiques no narratives continuades en l’àmbit de la creació artística que ens han deixat gran nombre d’incursions en l’expressió i la comunicació audiovisual i multimèdia.

R.H

La meva opinió és que es tracta d’un tema que s’havia “d’imposar”, que havia d’aparèixer i s’havia de tractar de manera específica, més enllà de la seva eventual vinculació al món de l’art contemporani en general i de l’anomenat art digital en particular.

La narrativitat que ultrapassa les diferents manifestacions culturals i artístiques avui en dia es veu sotmesa, com molts altres fenòmens, a la seva imbricació en el context socio-econòmic tardocapitalista, per una banda, i per l’ús extensiu de les noves tecnologies en tots els àmbits urbans occidentals per una altra.

Dins del fet artístic, les narratives actuals es troben en una cruïlla, com tu mateix has esmentat, de difícil classificació, i aquest precisament és el repte més interessant.

Afirmem la importància de les narratives per a la comprensió de les narratives i no narratives artístiques culturals preguntant-nos com poden bastir la seva especificitat, si és que ja poden fer-ho, o si no és així a quins condicionaments socials, culturals i artístics es veuen sotmeses.

La meva postura particular en aquest sentit, sumada a la necessitat de considerar les pràctiques no narratives en l’àmbit de la creació artística, és pensar quin llenguatge(s) se’n deriva(en), quin corpus terminològic i conceptual podrem elaborar arran d’aquesta ampliació de sentit soferta per les narratives.


A.M

I dins d’aquest context metodològic, hem encarat les V Jornades al voltant del terme “metanarratives”.
Què entenc per metanarrativa avui i aquí?
Primer m’agradaria deixar clar que l’expressió metanarrative(s) (encunyada juntament amb Raquel Herrera i Cilia Willem) que estem emprant no és ben bé o te poc a veure amb el que podem trobar a la Wikipedia i a molts altres llocs d’Internet quan cerquem per metanarrative. S’acostumen a trobar explicacions relatives a que és un terme que es refereix a la narrativa de les, o sobre, les narratives, molt citat en el discurs postmodern original (principalment de Lyotard, el 1984, quan defineix allò postmodern com a incredulitat envers les metanarratives).

Ni tampoc és ben bé el que ens presenta Youngblood, el 1988, quan parla de metamedium i puntualitza que no solament ateny a la renovació estètica de la modalitat de construcció de llenguatge sinó que també comporta una finalitat social.
Ho entenc com un canvi de lloc, de forma, de condició per tal d’anar cap a una situació de posterioritat, de més enllà, pel que fa al prefix meta-. Pel que fa a narrativa vull remetre’m a quelcom que en certs moments i en determinades condicions es por interpretar com una metamorfosi de la noció de narrativitat que no deixa fora cap de les pràctiques relacionades amb totes les variants de la mateixa incloses, les no narratives. Un canvi, una muda, allò que ens remet a un procés semblant a perdre la forma que tenia i adquirir-ne una altra de més amplia i complexa.


R.H

L’ús del nom determinat com “metanarratives”, sigui com sigui, no s’ha de considerar en cap sentit de manera restrictiva i limitadora. Hem agafat aquest concepte per donar cabuda en la mesura d’allò possible a totes les concepcions narratives i no narratives, com hem comentat abans, i això implica necessàriament donar cabuda al màxim nombre (i varietat, sobretot) de persones interessades.

Pensem que en parlar de metanarratives ens hem de preocupar especialment per cridar l’atenció de creadors audiovisuals contemporanis (digitals o no), joves o consagrats, investigadors, comissaris i escriptors que treballen i analitzen els fenòmens de vídeo i art a la xarxa, però també l’estètica televisiva, els models cinematogràfics i els resultats de les propostes artístiques en videojocs... pensem en un ventall de persones que s’han adonat que els paradigmes estructurals de gèneres o formats ja no resulten operatius en molts sentits, tant a nivell metodològic (manera de treballar) com a nivell d’anàlisi per comprendre la realitat artístico-cultural que ens envolta.

Pensem doncs, que aquesta primera aproximació a les narratives actuals anomenada “Metanarratives” pot obrir les vies de diàleg i debat entre diferents parts interessades que potser fins ara no havien(m) confluït sota (en) una mateixa trobada.


AM

Una altra justificació sobre com hem volgut embrancar-nos amb les “metanarratives” seria asseverant —de manera curta i rasa (a la catalana)— perquè molt pocs ho fan i perquè a mesura que van passant els anys en el “taulell” (tant el físic, però sobre tot el virtual) de la Mediateca es palpen uns corrents favorables a entrar en temes que els hi són propis com el que tenim entre mans.
Ara ja fa deu anys que la Mediateca existeix i aviat celebrarem el visitant/usuari físic un milió, això vulguis que no dóna empenta i esperona a afrontar qüestions tant presents en el dia a dia d’aquesta organització. Diria que veig com a natural el fer-ho, el plantejar-se d’abordar allò que plana per damunt del gran col·lectiu que tots constituïm.